La ploma culta

per Jacqueline de Tortosà 

Benvolgudes totes,

Davant de les innumerables mostres d’afecte que he rebut aquests últims mesos, i tot i la meva negativa inicial a delectar-vos amb les meves recomanacions canòniques i xafarderies vàries de la nostra tan gai cultura –tenia uns cruiximents, propis de l’edat, que em turmentaven d’una manera quasi extàtica—, m´ho he repensat i, aprofitant que aquests dies m’acarona l’entrecuix una suau brisa rejovenidora reprendré els meus escrits.

Així que, aixequeu el cap del pas de torsos nuus  i deixeu-vos penetrar, novament, pels efluvis de l’art.

9788473292269.jpg

Aquest cop, i després de l’èxit del meu article sobre el teatre gai català, em disposaré a parlar d´un gènere més consumit, més mainstream, que dirien les polles desplomades consumidores de realitats prefigurades protagonitzades per troups de drags queens foranes.

Es tracta —les lloques més lleterades ja ho hauran encertat— de la novel·la, un gènere, com tots, fluid. No exempt de sorprendre’ns constantment, en un món on la sorpresa ja forma part de l’abúlia quotidiana. Ens ho confirmen les recents novetats que ens han portat poetes i poetesses que s’han passat al cantó fosc. Per experimentar? Per vendre més? En tot cas, ens han deixat treballs tan reeixits com l’aclamada Permagel (2018) d’Eva Baltasar, on la rigidesa del cinisme suïcida de la protagonista s’intenta escolar en forma de flux per les escletxes del seu iceberg intern. Esperem amb ànsia les dues pròximes entregues de la seva trilogia.

ErenellsPortadaOK.small.jpgUn altre cas reeixit és el de l’artistassa Carles Rebassa (quina vulgaritat; sense pretendre-ho m’ha sortit un rodolí.) Recentment guardonat amb el Premi Carles Riba de Poesia, va publicar farà una mica més d’un parell d’anys Eren ells (2016), la seva obra més prosaica, però com en tots els casos de trànsfugues del gènere, amb una precisió de rellotgeria en l’ús del llenguatge a la qual la novel.la actual no ens té tan acostumats. Eren ells ens explica una història de joves exclosos per ser gais a la Palma d’ara –tot i que, digueu-me jovefòbica si voleu, però dubto molt que els mil·lenials de l’illa de la calma, avui en dia, emprin un llenguatge tan ric. El llibre té moments preciosos, i és molt recomanable, tot i que, com a Permagel, no tot són flors i violes, i la crueltat, que de vegades apareix com un instint de supervivència, aflora despietadament.

Altres dues obres remarcables de poetes desviats del recte camí de la lírica són Eva, Túrmix Ginebra (2016) de Joan Duran, protagonitzada per tres transvestides al Sitges dels 70, i que m´ha fet venir records d’èpoques passades, on una no sap si vol tornar. L’altra és Principi d’incertesa (2015) de Martí Sales, una mena de plagueta amb reflexions sobre l’escriptura i textos molt intensos que m´ha recordat aquelles novel·les que sortien als 70, com l’Adolescent de sal (1975) de Biel Mesquida.

De fet, a casa nostra les narratives queers estan de moda i es promocionen activament com mai. Les velles glòries es reediten, i es reben i venen com xurros. Exemple d’això són les noves edicions de butxaca de l’abans mencionat Mesquida, amb el seu Adolescent de sal (2013), o la de Tots els contes (2018) de la reinona Moix, amb dos excel·lents pròlegs, un de nou de Julià Guillamón, i el que ja constava a l’edició de 2003, de Pere Gimferrer. Al Moix, l’any passat, també li van reeditar amb tapa més dura El dia que va morir Marilyn (2018), apareguda per primer cop el 1969, . No m’aturaré ara a parlar d’aquestes obres canòniques que tota mariculta nostrada hauria d´haver llegit i que juntament amb L’Anarquista nu (1979) del malaguanyat Lluís Fernández formen la tríada novel·lística gai per excel·lència dels 70. Això, ho deixo per més endavant.

Un cas a part, el trobem amb el preciós David Vilaseca (com ens ha enamorat a totes amb les seves aventures de fresca il·lustrada per un Londres de llocs de cruising que segurament ja no existeixen, i les seves autoanàlisis  –de vegades pot ser contraproduent conèixer-se massa— plenes d´humanitat i dosis de bona literatura. Un autor quasi desconegut fins fa poc (una va tenir la sort de llegir L’aprenentatge de la soledat (2008), Premi Octubre 2007, precisament en un moment en què m’hi sentia de sola, i a mesura que avançava en una lectura que m’atrapava, no entenia que aquella obra fos pràcticament desconeguda). Per sort, aquella primera novel·la va aparèixer reeditada a Els homes i els dies (2017), juntament amb una segona part inèdita que també ha fet les delícies de servidora. Les mariques àvides de lectures bordes en la nostra llengua només podem estar-li agraïdes per haver existit.

els-homes-i-els-dies.jpgEl Vilaseca, finalment, ha tingut sort, i se li ha valorat el seu treball d’alguna manera, però de vegades, altres autors, s’editen, es promocionen i després ve el silenci. Igual em va passar a mi, una artista coneguda internacionalment que va caure per un precipici de despropòsits fins a convertir-se en una absoluta desconeguda, i encara gràcies que em deixen escriure en aquest fanzine (o ja no se´n diu així?). Per tant, per deferència a mi i a tots aquells que després d’un paper airós en la vida cultural se´ns ha menystingut, us parlaré d’un autor que té tres novel·les, a parer meu (i jo sempre tinc raó), molt decents i rabiosament divertides, que fa temps que ha emmudit la seva veu i vull que torni. Es tracta, i segurament cap de vosaltres se´n recordarà, de Daniel O’Hara, guanyador, com el nostre David, del Premi Octubre, però l’any 2011.

En la primera novel·la, El dia del client (2005), un actor frustrat i enamorat del seu pare deambula per saunes i llocs de cruising de Barcelona. En la segona, La cançó de l’estiu (2008) un personatge gras, a prop dels 40, fa un viatge amb la colla del seu germà, un gai guapo, esportista i feliçment casat. Finalment, a la tercera novel·la, Dependent ben plantat per a hereu sobiranista (2012), un jove “xarnego” fracassa en l’intent d’ascendir socialment a través d’una relació amb un advocat d’ascendència catalana. (Crec que us he explicat massa coses dels arguments, i he tornat a fer uns spoilers que dirien les joves absorbides per vides digitals fetes d’imatges poc desimboltes, però confio en què no recordeu aquestes paraules quan us aboqueu a llegir els llibres demà mateix).

Així, els protagonistes de les tres novel·les, de caràcter satíric i que em van fer treure de lloc la pròtesi dental més d’una vegada, són personatges amb tendències autodestructives, condicionats pel desig i l’autohomofòbia, i on no hi ha una aspiració per canviar o esdevenir exitosos, sinó per satisfer les necessitats i omplir de la millor manera l’angoixa, tot i la seva gran necessitat d’afecte.

En una entrevista li van preguntar a l’autor sobre aquesta visió gens positivista i anticomunitarista dels personatges gais de les seves novel·les: “Creu que afectarà la imatge del col·lectiu gai?” i O’Hara va contestar d’una manera que descriu molt bé la seva ironia: “Tractant-se d’un llibre, i a més en català, no”.

41zMGRn6hDL._AC_SY400_.jpgCom hem vist, els personatges d´O’Hara, estan al marge de què vol dir ser socialment acceptable, i seguint les dives queers Jack Halberstam o Sara Ahmed, són una representació de l’art queer del fracàs i posen en qüestió què entenem per felicitat, i des de quins paràmetres construïm escales de valors. (Sí, una és llegida en qüestions que l’interpel·len).

En fi, en aquestes línies he volgut parlar una mica de les darreres incorporacions narratives a la nostra cultura queer, la qual cosa és difícil perquè les novetats surten tan de pressa que una no dona l’abast i ja no llegeix amb l’agilitat dels seus anys gloriosos de jovençana i es fa cada cop més mandrosa. Just ara torno de la llibreria de comprar-me un llibre que acaba de sortir, Del desig (2019), uns diaris que el crític Joan Ferraté es veu que tenia amagats no sé on per publicar i on parla d’un amant que tenia de jove. A veure si la seva lectura em revifa una mica el foc que mai se m’ha apagat del tot malgrat els anys. Si no, sempre puc tancar els ulls i imaginar-me amb el Vilaseca recorrent el Londres dels 90.

Com sempre, podeu enviar-me crítiques i comentaris al correu de “La Lloca” a l’atenció de la, sempre vostra:

Jacqueline.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s