per Hasier.
Grindr és l’escenari. Hem comprat una entrada al teatre del sexe gai. Tot el que veurem aquí és prefecte: aguante, dotado, lechero, right now, culo tragón. La funció avança i a poc a poc ens adonem de la distància a què ens trobem d’aquesta representació ideal. Tombem la quarta paret, que ja és hora que els espectadors follem com vulguem.
La identitat gai es forja segons quant sexual ets i les aptituds assolides en una cursa cap a l’ésser gai totpoderós. En aquesta cursa, assumim i acceptem pràctiques sovint lluny del nostre abast i això fa que visquem una sexualitat que no és real. El sexe s’ha convertit en un bé de consum només accessible si complim unes exigències massa normalitzades en el nostre entorn actual. Però, què passa en realitat?
Hereus d’un desig prohibit, la nostra sexualitat, la gai, l’hem anat construint com hem pogut. La vam viure avergonyits, de manera privada, allunyada de les grans converses sobre amors i sexe de l’adolescència. Converses que l’haurien pogut influenciar de manera oberta i desacomplexada, amb referents diversos, o potser també de manera estereotipada i traumant. Qui ho sap? No vam tenir aquesta sort.
Amb els anys, alguns ens hem alliberat de no haver pogut viure, compartir i explicar el nostre desig. El desig d’amistat, de tendresa, el desig per una estètica, per una cultura boja i, sí, també, el desig sexual. En aquest camí, el sexe hi ha jugat un paper central. Feia temps que alguna cosa ens deia que no érem del tot normals i, potser, ja era hora de plantejar-nos si érem gais. De manera pública o amagada, moltes de les primeres experiències en què ens vam reconèixer com a mariques han estat sexuals. Va ser el sexe amb altres nois el que ens va fer gais.
Sense entrar a parlar de què va significar per a cadascun de nosaltres aquella batalla en l’acceptació del desig, arriba el moment en què, més o menys convençuts, comencem a consumir de manera compulsiva imatges, films, relats, fantasies i, els més avançats, cossos homosexuals. Els consumim de manera alliberadora, com si amb cada ejaculació arribéssim a gaudir de tot allò prohibit durant tants i tants anys. En un món hipersexualitzat, els gais comencem a viure el nostre sexe amb major intensitat, amb major necessitat, si és que es pot.
El sexe ocupa un lloc central en la nostra societat. El practiquem o no, inunda en el nostre dia a dia, les nostres relacions d’amistat, laborals, afectives… Com deia Focault, «tot és sexe menys el sexe que és poder». En el nostre cas el sexe esdevé d’alguna manera l’acte de reconeixement del nostre èxit com a gais. El sexe, que ens va alliberar o ens va definir però que no vam poder viure amb normalitat durant el nostre creixement, és ara la nostra millor carta de presentació al món gai. I, com és habitual en una economia neoliberal, individualista i absolutament perversa, aquesta carta de presentació ens atorgarà el poder de triar i ser triats. Serà una carta de presentació davant dels altres que definirà la posició des de la qual ens relacionarem amb els altres.
Mentre la nostra relació envers el sexe cada vegada es fa més estreta, també es fa cada cop més dependent, dependent d’una exigència cada cop més ofegant. L’exigència de saber fer sexe i de fer-lo bé. El que en un principi havia estat una introducció alliberadora, comença a mostrar-se com una vivència dual en les nostres vides. D’alguna manera, el sexe ens ha fet ser qui som, però, per altra banda, això ens pressuposa amb unes aptituds que molts no tenim, no hem aconseguit assolir o no volem assolir.
És per això que un cop solucionem la logística que ens permet conèixer altres mariques (internet, anar a viure a la ciutat, el carnet de cotxe…), sovint es donen dinàmiques de consum poc reflexives, amb pressa i amb obsessió. La nostra identitat marica és totalment dependent del sexe que fem, com el fem, quant i cada quan en fem i amb qui ho fem. No és estrany, doncs, veure com sovint acabem buscant en el sexe tot allò que ens manca. L’autoestima, l’autoreferencialitat, la connexió amb l’entorn, són totes connexions amb el nostre sexe. I aquí cal fer esment a les hores dedicades a Grindr, saunes, clubs de sexe… Són hores que hi dediquem voluntàriament? Què fem quan arribem a un lloc nou? Obrir el Grindr, anar al bar gai de referència i buscar, buscar i buscar. Som realment amos del nostre propi temps? Quantes visites, llibres, copes, plans… hem ajornat per la dedicació al sexe?
Aclaparats pel mercat gai que tant ens exigeix, comença un procés de vacil·lació en nosaltres mateixos, de mirar com sobreviure a la necessitat constant de sexe a què ens estem abocant i, alhora, en conseqüència, de poder crear mecanismes per fingir estar a l’alçada d’una homonormativitat sexualment hipercapaç. És aquí on veiem com, segons el context, molts acabem adaptant-nos a fer, a oferir o fins i tot només a desitjar certes pràctiques sexuals a les quals ens podem emmotllar bé d’entre totes aquelles que el sistema pressuposa que hauríem de poder fer.
Els exemples són nombrosos: una ejaculació precoç, que fa que no vulguis que et toqui; una erecció que no sempre és regular, que et fa rebutjar el sexe right now; una cigala no prou grossa com les que el mercat dona per vàlides, que fan que acceptis que el teu rol ha de ser el de fer de passiu; fugir del sexe anal per sentir-te avergonyit en acceptar que ara per ara no has trobat la manera de poder gaudir-lo perquè no se t’obre bé; suar molt i patir pel que dirà l’altre en mirar els llençols; que les cigales gegants amb què somiaves et causin vòmits quan les fas entrar fins a la gola…
Potser és un bon moment per mirar enrere i rellegir aquells paràgrafs on descrivíem el nostre jo de l’adolescència o de les primeres experiències sexuals i recordar que moltes de les inseguretats que ara mateix hem compartit ja eren pors i incerteses que ens plantejàvem en converses solitàries.
Totes aquestes distàncies entre la realitat de cadascú respecte al sexe pornogràfic, normalitzat en l’ideari del bon sexe gai, són reconegudes per molts de nosaltres. La quarta paret és la barrera amb aquesta inèrcia que d’altra banda, tots afavorim. És fruit d’una entrada sobtada i sense acompanyament en el món del sexe. És fruit de l’homofòbia viscuda i que encara vivim també en el nostre entorn més immediat que ens fa abraçar la idealització sexual com a eina de referencialitat dins d’un col·lectiu que, si complim, ens recompensarà.
Són realitats que van i venen, realitats que el nostre propi entorn provoca, des de les jerarquies que generem dins del col·lectiu gai i que estan totalment relacionades amb altres opressions, com ara traumes amb el propi cos, inseguretats no prou sovint compartides i fins al rebuig que provoquem quan normalitzem que la capacitat és un deure. I això té conseqüències: en l’autoestima, en l’autoafirmació, en l’apoderament, en l’emocionalitat, en la seguretat…
Per a un altre article queda pendent el debat sobre com aquest rebuig pot generar violències. En un col·lectiu en què és cert que històricament moltes corporalitats i pràctiques no normatives hi han trobat espai, caldria preguntar-nos, però, si ara hem deixat de ser aquest espai inclusiu o si, potser, no ho hem estat mai.
En la cultura d’Instagram en què tot és fer veure allò que no ets, el marge de maniobra que tenim el gais que no som totpoderosos és limitat. El sexe passa del 2.0 al frec a frec. Això genera un sexe allunyat de les nostres expectatives. Provoca que la nostra oferta és limiti a un valor segur que pensem que podrem assumir sense la sensació de fracassar en l’intent. Però és, de ben segur, significativament menys plaent i menys nostre.
Però no tot és negatiu. Quan després d’algunes hores de conversa o alguna cervesa també compartim amb amics i/o futurs festejos algunes de les nostres inseguretats o incapacitats, trobem que a l’altra banda hi ha un altre maricón amb limitacions semblants i amb necessitats com les nostres. I si és així, per què no fem un pas endavant i reivindiquem la mediocritat sexual? Es tracta d’exercir i de reivindicar el “mira… anem fent i a veure què surt!”
Des d’aquestes línies, fem una crida a repensar l’exercici de la nostra sexualitat i a dir clarament que a vegades som bledes, barroers o fins i tot potiners en el sexe; que gaudim del sexe i que volem més sexe (o no); que es pot viure una vida en què el sexe no sigui la centralitat; que hi ha infinites maneres de relació respecte el sexe; i que a vegades encara que no surti tan bé o tan net com es vol fer veure que ha de ser el sexe, el sexe eixut o amb suor, flàccid o ben endurit, llarg o precoç, més dur o més vainilla, fetitxista o bleda, espectacular com en una porno o desastrós, compulsiu o sibarita, anal o no anal amb mamades o sense, és part del sexe que, des de posicions més humils i sinceres de segur viurem amb més llibertat.
Tombem la quarta paret i ocupem nosaltres l’escenari.
PS: Vull agrair a la Tieta suggeriments com el títol i tantes altres aportacions i correccions més a l’hora de donar forma a aquest text. També vull agrair al Pau Canals les converses que van motivar aquest article.
assembleaatzagaia.wordpress.com 