En defensa de la mediocritat sexual gai

per Paula Metón 

Aquest article és una crida a la transformació sexual gai. Concretament, es tracta d’una crida feta des d’una posició personal i política situada. Escric en defensa de la llibertat sexual però també des de la vivència de qui se sap maldestre i poc capaç en el sexe. La voluntat de l’escrit no és en cap cas mo- ralitzar sobre la forma en què hom viu la seva sexualitat. En tot cas, pretén ser un estímul a partir del qual poder plantejar un debat sobre sexe marika des de la vulnerabilitat, el plaer i els anhels compartits de llibertat. Volem un sexe gai més plaent, més lliure, més nostre. Desitgem una sexualitat morbosa, fetitxista i lliure de complexos. Un sexe que ens faci gemegar i estremir-nos en companyia. Però també volem abandonar les presons psí- quiques narcisistes i solitàries. Ens urgeix refer els vincles sexuals i afectius que establim amb les nostres amigues i amants. Necessitem repensar-nos i explorar el territori de la mediocritat sexual. 

En el paisatge sexual contemporani, les gais vivim una cultura sexual que constreny i disci- plina el sexe que tenim, alhora que coarta i perjudica greument la nostra salut mental. Totes coneixem gais que aparentment viuen una vida sexual frenètica i vibrant. Moltes hem expli- cat gestes sexuals difícilment creïbles. Hem narrat interminables sessions de sexe acrobàtic i multitudinari. Presumim de la traça que tenim en penetrar algú salvatgement o en sostenir estoicament violents embats al nostre anus. 

Mentrestant però, també ens sentim acomplexats quan altres presumeixen de les seves erecci- ons de pedra, o quan fem el recompte de la nostra curta llista d’amants. Ens sentim maldestres quan no ens entra un sol dit al cul, mentre altres diuen practicar fisting a dues mans. Acabem dient-nos actius quan ja no ens atrevim a explorar el nostre cul acompanyades perquè no sabem establir relacions de complicitat sexual amb els altres. 

O ens diem passius quan no podem empotrar ningú com al porno perquè no se’ns aguanta dura. 

També ens mesurem amb els nostres amics, assignant un valor personal diferent a cadascú en funció del sexe que és capaç d’aconseguir. Ens sentim menys vàlids quan una nit no lli- guem. Ens veiem grassos, lletjos, polla-curts, poc divertits. Ens refugiem a Grindr esperant trobar-hi reforç positiu i consol. Però a llarg termini, poques vegades funciona. 

A l’hora de la veritat, totes tenim un amic gai que pateix la solitud de la gran ciutat. Conei- xem una marika incapaç de relacionar-se amb altres marikes, si no és a través del sexe. Hem tingut notícia de tios que només poden tenir sexe gai si es droguen. Veiem adolescents a qui els horroritza la idea del sexe anal, i que tenen por d’anar-se’n al llit amb un tio. 

Davant la crueltat d’aquesta cultura sexual que vivim, necessitem equipar-nos amb eines que ens permetin pensar políticament el sexe que tenim. Entendre les lògiques que ens capturen i els significats que assumim, sovint, de forma aproblemàtica. 

 

Emprenedors sexuals 

El neoliberalisme no és una doctrina econòmica aliena a les nostres vides. En canvi, es tracta d’un germen que infecta les nostres relacions socials i dóna forma a la manera com fem amics, ens enamorem, ens relacio- nem amb la nostra mare i, fins i tot, en laforma en què follem. Particu- larment en l’àmbit de la sexualitat, el neoliberalisme ens promet que el camí de la felicitat passa necessària- ment per convertir-se en l’empresari (sexual) d’un mateix.

Ser l’empresari sexual d’un mateix implica pensar-se econòmicament. Com un emprenedor amb la seva start-up, som instats a calcular la nostra vida sexual en termes de beneficis, des- peses i inversions. D’aquesta manera, ens sorprenem a nosaltres mateixos invertint hores a rebentar-nos al gimnàs, a dissenyar un perfil de Grindr que cridi l’atenció, a trobar la roba que amagui les nostres imperfeccions o a fer-nos les fotos més sexys per l’Instagram. 

L’objectiu de tots aquests càlculs és sempre, maximitzar el nostre èxit sexo-empresarial. És a dir, aconseguir ser desitjat pel màxim de nois possible, acumular el màxim de parelles sexuals i afectives, que els nostres amics ens envegin i sobretot lligar a qualsevol preu. Sota aquesta lògica, la vàlua personal – tant pròpia com aliena – passa a mesurar-se a partir del capital sexual que cadascú és capaç d’acumular indi- vidualment. 

L’hegemonia d’aquesta racionalitat s’expressa per exemple en el fanfarroneig sexual. És cert que en un context homòfob, els gais vivim com un alliberament poder parlar obertament de sexe explícit. Passem hores parlant de polles, de mamades i de lefa. Hi ha qui fins i tot elabora llistes i gràfiques per portar el recompte de parelles sexuals que ha aconseguit conquerir. D’alguna manera, necessitem subvertir el puritanisme heteronormatiu que ens castiga i que esborra la nostra experiència de la representació social. Tot i això, sembla que tractant d’escapar al càstig social de l’heteronorma, hem creat una cultura sexual gai hiperbòlica, basada en l’acumulació de capital sexual, en les pràctiques sexuals hipercapacitades i en el fanfarroneig sexual. I aquesta nova cultura sexual també genera noves normativitats i exclusions. 

En una conversa on regnen les narratives exhibicionistes d’omnipotència sexual sense es- querdes, què passa amb els del cul estret? Més enllà del bar, en el terreny del flirteig cos a cos, com se sent aquell amic a qui trepitges per ser tu qui lliga aquella nit? Quan la vàlua personal depèn del capital sexual acumulat, quin lloc queda per a aquells amics a qui els costa lligar? I a aquells que poden lligar cada nit i que fonamenten la seva autoestima sobre aquesta base, quin futur els espera quan ja no lliguin? Què passarà quan no encaixis en els cànons sexuals hipercapacitats que ens estem imposant els uns als altres? 

 

Apoderem-nos de la mediocritat sexual 

Per construir una nova cultura sexual gai, necessitem que aquesta sigui líquida i esmu- nyedissa. No pot caure en els paranys de l’heteronormativitat conservadora, però tampoc petrificar-se en forma d’homonormativitat neoliberal. A moltes, la vida monògama i els mandats de l’amor romàntic se’ns queden curts. No volem casar-nos, tenir una caseta pel gos i votar convergència. Els marikes follem molt. Perquè sí, perquè ens ve de gust. Algunes fan de l’experimentació sexual nivell expert el seu hobby. Moltes escopim el nostre desig sexual desacomplexat a la cara de l’heterosexualitat obligatòria. No podem o no volem assimilar-nos. 

Tot i així, fugint d’aquest gai monògam i conservador que no volem ser i creient-nos amos i senyors de la nostra llibertat, sovint acabem caient de quatre grapes a la cultura del neolibe- ralisme sexual. On tot el que importa és follar com més millor i esdevenir una bèstia sexual. On els nostres amics no són més que una plataforma per lligar, i no gent de qui tenir cura. 

On no existeix una xarxa marika forta i cohesionada. 

Considerant el territori hostil en què ens movem, aposto per apoderar-nos de la me- diocritat sexual. 

Per apoderar-nos de la mediocritat sexual serà important socialitzar narratives im- perfectes de sexe gai. Proposo servir-nos de la ironia, visibilitzar que no som el passiu perfecte ni el mascle alfa. Que a vegades surt brut, que no tot entra, que no sempre se’ns aixeca. 

Prou d’engegar start-ups sexuals per Grindr. Refem les nostres estratègies de lligar. Deixar de viure les nits de festa com una competició entre emprenedors sexuals que tot ho poden. Pensem estratègies col·lectives i amistoses de flirteig. Ajudem-nos a lligar, acompanyem el nostre amic al cruising. 

Haurem de fer espais d’oci marika que desplacin el sexe del centre. Fem comuni- tat marika, explorem noves formes de relacionar-nos. Organitzem un sopar travesti, anem al cinefòrum d’Atzagaia, anem juntes a escalar. Coneguem-nos també des d’al- tres llocs. 

Generem nous repertoris sexuals. Pensem formes de follar que transcendeixin la pe- netració i els seus estàndards de correcció sexual rígidament estipulats. Compartim savieses sobre sexe. 

En definitiva, fem nostra la mediocritat sexual. 

P.S: Vull agrair les converses amb l’Hasier Narbarte que han servit d’inspiració per aquest article.