Un article de Twink Gana per a La Lloca 6
Als anys seixanta els feminismes ja van posar sobre la taula que allò personal és polític i que, per tant, també ho són l’amor i la sexualitat. És a dir, que allò que ens excita i les decisions sobre amb qui follem o mantenim relacions romàntiques no són una mera qüestió de gustos ni productes de la nostra llibertat individual. En canvi, el nostre desig és quelcom socialment construït i la sexualitat i les relacions afectives, àmbits on es reprodueixen i es disputen relacions de poder derivades d’estructures socials com el gènere, la racialització o l’edat.
En aquest sentit, una lectura feminista de la sexualitat ens permet observar com el desig, també en la comunitat marica, està construït al voltant de normes de la masculinitat hegemònica com l’erotització dels cossos joves. Així, de la mateixa manera que a la cultura heterosexual, els cossos joves són encimbellats al capdamunt de la jerarquia del desig mantenint-se aquest patró estable a través del cicle vital. Com a resultat, fins i tot a mesura que anem fent anys molts mariques continuem desitjant persones amb cossos joves, fet que sovint dona lloc a relacions sexuals i romàntiques amb gran diferència d’edat.
Des dels feminismes s’ha articulat una crítica interessant a les relacions intergeneracionals, posant de manifest com la construcció del desig masculí és funcional a una lògica patriarcal sota la qual els homes busquen satisfer sempre el plaer sexual propi i cerquen persones poc experimentades i mal·leables per tal de fer complir la voluntat pròpia. A més, sota paràmetres patriarcals, estar emparellat amb algú jove i atractiu és considerat un senyal d’estatus i èxit social.
Aquesta mirada resulta crucial per què que posa sobre la taula la necessitat social i política d’incorporar una visió crítica al voltant de les formes en què les relacions de poder s’escolen fins a l’últim racó de la nostra intimitat. Així i tot, també voldria assenyalar com aquesta crítica pot arribar a l’absurd d’estigmatitzar les relacions sexuals i romàntiques quan hi ha diferència d’edat.
Hi ha fins i tot qui inventa i difon fórmules matemàtiques que permeten determinar la legitimitat d’una relació realitzant el càlcul: “La meitat de l’edat+7”. Així per exemple, si algú té 36 anys podria estar amb algú de 21 en endavant però no amb algú de 18. Inclús existeix una pàgina web dedicada a la difusió d’aquesta fórmula amb un blog on es revisen relacions de parella de personatges famosos que segueixen aquesta norma.
Una part de la crítica a la diferència d’edat en les relacions sexuals i romàntiques assenyala els homes mariques que se senten atrets per mariques més joves. Se’ls acusa de tenir un desig masclista o edatista i de vegades fins i tot, de ser pedòfils. Des del meu punt de vista, les persones que profereixen aquest tipus de judicis tenen la intenció de protegir els mariques més joves de l’abús i la manipulació però sense voler acaben imposant una mirada política conservadora sobre la sexualitat que té diversos efectes políticament perversos.
En primer lloc, serveix per fer el joc a l’extrema dreta homòfoba. L’associació homosexualitat-pedofília és un dels nuclis de l’argumentari que utilitzen els grups feixistes per perseguir la dissidència sexual i de gènere arreu d’Occident. Ho veiem per exemple en els arguments del moviment neonazi rus Okkupay Pedofilyay que fa uns anys va aparèixer també al nostre país sota el nom de Proyecto Pilla-pilla. Amb el pretext d’acabar amb la pedofília, aquest grup orquestrava caceres d’homes mariques a través d’aplicacions de flirteig gai. Des del meu punt de vista, a l’hora d’apuntar la crítica a les relacions intergeneracionals en la comunitat marica cal revisar detalladament les implicacions d’estigmatització homòfoba que poden acompanyar-la.
En segon lloc, la declaració de l’edat com una estructura de poder insalvable que fa il·legítimes les relacions intergeneracionals és problemàtica en la mesura en què menysté l’autonomia sexual de les mariques joves en dibuixar-les com a subjectes indefensos, desproveïts de criteri o capacitat de decisió. Sembla que sovint en aquest debat es decideix per les persones joves amb qui poden i amb qui no poden anar-se’n al llit quan existeix un gran nombre de mariques joves que manifesten el seu desig cap a persones amb cossos madurs o vells. Val la pena recordar aquí la campanya “Menors, de què?” impulsada pel JAG (Joves per l’Alliberament Gai) l’any 1990 en què gais menors d’edat es reivindicaven com a éssers sexuals amb capacitat per a desitjar i prendre decisions sobre la seva sexualitat al marge de la tutela legal.
Anant encara més enllà, la lectura que es fa dels efectes de poder que l’edat introdueix en les relacions intergeneracionals sovint es tendeix a una visió massa simplista que estableix l’equivalència joventut-opressió i maduresa-privilegi. Com he apuntat abans, és la corporalitat twink que es troba al capdamunt de la jerarquia libidinal marica, i aquest fet també és una font de poder que pot originar desigualtats en un sentit contrari al que habitualment es postula.
L’estigmatització del desig d’homes grans mariques és problemàtica perquè reprodueix la gerontofòbia. No és estrany que a les aplicacions de flirteig gai, els homes grans mariques que fan propostes sexuals a persones més joves rebin respostes denigrants i feridores com ara “Abuelo ya tengo” o “Guárdate la polla viejo”. Aquest tipus de respostes reprodueixen la idea que l’únic cos que és desitjable al món gai és el cos twink, i que la resta de cossos són fastigosos i que no mereixen ser desitjats ni follar. Volem construir una comunitat sexualment més lliure. I això implica denunciar les violències i els abusos, però també democratitzar els desitjos i els plaers per a totes les persones, també per a les mariques grans i per a les que ja no són tan joves.
Pensar l’edat com una estructura de poder insalvable que fa il·legítimes les relacions intergeneracionals és similar a considerar que ho és el gènere. Com l’edat, el gènere és una estructura que distribueix el poder de forma desigual – en aquest cas entre homes i dones – i no per això condemnem la pràctica de l’heterosexualitat ni la considerem – excepte determinades interpretacions del lesbianisme polític que menystenen l’agència de les dones heterosexuals per decidir sobre la sexualitat pròpia – una pràctica inherentment abusiva. No podem caure en l’error d’assumir que els mariques joves són éssers essencialment vulnerables sense criteri ni agència per decidir què els posa catxondos o amb qui volen anar-se’n al llit. Una lluita per l’alliberament sexual passa necessàriament per l’empoderament sexual de les mariques, incloses les més joves. I això implica enfortir la cultura del consentiment, aprendre a posar límits i a acceptar-los, però també conèixer, validar i multiplicar la pluralitat de desitjos i pràctiques existents en la nostra comunitat.
assembleaatzagaia.wordpress.com 