Un article de Sejo Carrascosa, activista de Lumagorri ZAT
Traducció al català de l’original en castellà
Aquest article també ha aparegut a Hala Bedi irratia (escrit i radiofonitzat)
Des que va començar l’anomenada desescalada del confinament a causa de la pandèmia de la Covid19, moltes persones vam començar a preocupar-nos per la seva gestió. Aquesta desescalada està dibuixant d’una manera molt concreta l’anhelada “normalitat” que ens ve a sobre.
No vull estendre’m sobre la sorpresa que m’ha porduït veure quins sectors han estat els privilegiats de ser els primers a poder accedir als carrers. Hi ha molt a parlar sobre els esportistes i les famílies blanques i heterosexuals, i donarien per molts articles.
Vull centrar-me en un aspecte de la vida que crec que és essencial: la sexualitat.
Fins ara, l’única recomanació que es donava al respecte és la de sempre, que només s’havien de mantenir les relacions sexuals amb la parella estable. No es qüestionava si aquesta parella era amb la qual convivies ni si aquella parella havia d’anar a treballar amb una inexistent o limitada protecció.
Assitim així a la coneguda jerarquització habitual de relacions, sexuals i afectives, on la monogàmia i la fidelitat s’imposen com un ideal, dues de les característiques de l’anomenat amor romàntic, que ha portat tan males conseqüències per a la nostra espècie.
Estic convençut que aquest tipus de sexualitat, base de l’heteronormativitat, és completament minoritari, és més, és avorrit, assimètric, poc gratificant i molt poc enriquidor. Però això són opinions personals que em reservo, perquè em consta la susceptibilitat que es genera quan es qüestionen privilegis, i l’heterosexualitat com a règim polític n’és un d’ells.
El problema d’aquesta desescalada i l’anomenat “distanciament social” que s’implementarà, més que no pas aconsellar, és imposar un retorn a la parella i a la família tradicional, que no dóna resposta a altres, moltes més, formes de sexualitat i relació fora de la norma. El futur que se’ns presenta és un retorn a la família nuclear, acompanyat d’un nou repunt de discursos sexofòbics i moralistes. Ens diuen que estem en temps d’asèpsia i que ens oblidem del sexe, que ara és l’hora de la disciplina social i de la responsabilitat.
Sota aquests paràmetres em sorgeixen un munt de qüesstions que no sé bé com seran respostes.
Si les abraçades, tan necessàries, seran impossibles, què farem amb els petons?
Com es pot gestionar el distanciament social a l’hora de lligar?
Què passarà amb el sexe casual i anònim?
Desapareixeran les cambres fosques, els espais de cruising, les saunes, els bars, les festes de swingers…?
Hi haurà protocols oficials per reduir els contagis pel que anomenen sexe ocasional?
I per a les persones treballadores sexuals?
Serà una mena de certificat de bona salut que et dóna accés al sexe o als viatges i que només alguns puguin permetre’s?
Es crearà una mena de doble nivell de nacionalitat bona i de nacionalitat sospitosa, d’aquells que no tinguin aquest certificat de salut?
Què passarà amb les aplicacions de contactes?
Quines dades s’exigiran comunicar en les aplicacions de geolocalització sexual per a certificar que s’està net de coronavirus?
Per a la pandèmia de la sida sabíem que amb l’ús de condons, i ara la PrEP, s’eviten els problemes de contagi. Es poden evitar les gotes de saliva que surten dels gemecs i esbufecs?
La pulsió sexual és difícil de dirigir i controlar, la gent continuarà tenint sexe, el risc s’assumirà, o no, d’una manera o d’una altra.
La qüestió principal és, i seguirà sent, si aquest retorn a aquesta “normalitat” passarà per acabar amb les formes de vida i la vida mateixa. No permetem que la gestió de la sexualitat en temps de Covid-19 es converteixi en un nou element de control i exclusió, en una arma puritana que margini i estigmatitzi cossos i desitjos.
assembleaatzagaia.wordpress.com 