Samantha Hudson: “Abans que maricó sóc pobre”

La nostra companya Torkuata Perlada ha entrevistat la gran Samantha Hudson per al segon número del fanzín marica La Lloca. Al cos del text podreu llegir l’entrevista completa (al fanzín hi apareix una versió més reduïda) i també us deixem tot seguit un enllaç a un vídeo resum. El vídeo complet de l’entrevista el penjarem d’aquí a uns dies.

Vídeo resum de l’entrevista

Samantha Hudson és una de les icones trash més indescriptibles del panorama queer actual. Els centenars de milers de visualitzacions dels seus videoclips al Youtube, el ressò que té a les xarxes socials o el documental que van rodar sobre la seva vida són només algunes mostres de la seva influència en el panorama LGBTI underground.

Ens va convocar a casa seva, al barri madrileny de Malasaña, el dissabte 12 d’octubre a la tarda. La situació feia pensar quasi inevitablement en la seva hilarant interpretació de l’himne nacional espanyol (la podeu trobar al Youtube, però un consell per interpretar-la en tota la seva esplendor: ironia).

Hi vaig amb dues amigues, en Ces i en Gorka, que s’encarreguen del vídeo i el so, i la Samantha ens rep molt amablement a casa seva. Acaba de mudar-se a un humil però acollidor piset a prop del carrer de Fuencarral. La seva habitació és a les golfes, per accedir-hi ha de pujar per una escala i l’alçada és tan baixa que diu que li està sortint gepa. Ho té decorat deliciosament —hi podem reconèixer el consolador rosa que surt al documental—, i ens fa un breu recorregut pel pis, on té penjades algunes obres pictòriques dedicades que li han regalat —incloent-hi un retrat que li va fer l’artista gràfic Charlie Smits— i on saludem també els seus companys de pis i amics,alguns d’ells seminús, que es preparen per sortir a prendre alguna cosa.

Preparem l’escena, la Samantha i l’entrevistadora seiem al sofà, posem en marxa els dispositius i… acció!

Confessa’ns el teu secret, Samantha, com aconsegueixes tenir uns pits tan ferms i
turgents?
(Riu) Mai m’havien preguntat això i estic molt contenta que ho hagis fet. Quan tenia uns 15 anys em va agafar una temporada per fer com bruixeria… i em creia que de veritat em feia créixer els pits i el cul. En aquell moment era el boom del twerk i jo volia ser com la Nicki Minaj, i no sé si per efecte placebo o per suggestió però realment em van créixer, almenys el cul. A més prenc llet de soja, que té fitoestrògens, que són molt bons per als pits. Però al final el meu secret és un secret fins i tot per a mi, crec que m’han vingut per gràcia divina… és paranormal!

Se t’ha comparat molt amb Fabio McNamara… Al marge de la seva deriva, consideres que t’ha influït la seva figura?
En realitat fa només dos o tres anys que conec la figura de McNamara, així que crec que no. Tinc 20 anys i quan en tenia 15 no em documentava sobre la Movida Madrileña, sabia qui era l’Almodóvar, la Loles León i poc més. Aquests darrers anys, però, que he començat a interessar-m’hi des d’un punt de vista sociològic, perquè és la línia argumental i estètica de com jo actuo. Ara sí que és un referent, però el Fabio McNamara d’abans, perquè el d’ara no m’agrada per la seva ideologia. He de dir, això sí, que encara que sigui un poc fatxa i ultracatòlic, i sembla que ho diu de debò —val a dir que caldria veure fins a quin punt ho diu seriosament—, també és un element molt pop. Algú que abans era una petarda, un maricón pintao, i que ara de sobte és supercatòlic, fa quadres de Jesucrist i va a l’església.

Em sorprèn que construïssis tot el teu univers particular abans de conèixer el que ell havia fet prèviament.
Perquè formava part d’aquell univers Almodóvar i de la Movida que jo sí que coneixia i crec que d’alguna manera inconscient sí que em va arribar, però crec que jo sóc mamarratxa de naixement.

Tu has viatjat molt…
Vaig néixer a Lleó l’any 99, l’11 de setembre. L’atemptat de les Torres Bessones i la Diada de Catalunya: dues desgràcies per al meu pare. I a més vaig néixer jo: una tercera desgràcia. Ens vam mudar tota la família a Mallorca per motius econòmics i vaig viure allà des que tenia un any després vaig estar a Barcelona i ara visc a Madrid des de fa un any.

L’ambient de Madrid i de Barcelona: pros i contres.
Mmmmh, jo sóc Madrid forever: hi ha més ambient i millor. Crec que la imatge de capital
d’Espanya fa que tothom vingui amb moltes expectatives, ganes de fer coses noves i moltes idees artístiques, almenys a l’entorn on jo em moc. Però a Barcelona hi ha una cultura underground molt xula que aquí a Madrid no la trobo i en conservo molt bon record perquè va ser la primera vegada que vaig anar a viure sola, hi vaig conèixer molta gent i hi torno sovint.
Madrid és per fer doblers i contactes xulos i Barcelona és com més per passar-s’ho bé i
desenvolupar-se més artísticament.

Parlant de desplaçaments, s’ha escrit molt sobre el sexili, l’exili dels pobles a les ciutats a causa de la manca de llibertats sexuals. Creus que a tu també et pot haver passat això?
És un leit-motiv de totes les persones LGTB i més encara si volen dedicar-se al món artístic, perquè evidentment en un lloc rural o una ciutat petita —Mallorca no és que sigui petita però al cap i a la fi és una illa—. Ens ha passat a tothom, encara que m’agradaria que aquestes persones queer tinguessin la llibertat de ser-ho als seus llocs de procedència, estic farta que tota l’activitat cultural ocorri en un sol nucli. Això no enriqueix.

Ser policia i vegana… és com ser marica i cristiana?
(Riu) No són incompatibles! Això de la policia vegana ha fet molta fortuna i tothom es pensa que ha sigut idea meva, però és una frase que l’hi vaig sentir a un amic meu i jo simplement la vaig interpretar. Em sento una mica malament perquè hagi causat tant d’enrenou! Tanmateix, crec que són dos mons molt diferents però que poden conviure en perfecta simbiosi.

Coses que s’entrecreuen… Tu sovint t’identifiques amb les minories sexuals però també parles molt de l’opressió de classe…
Home, jo abans que maricó sóc pobre! Una persona trans o gai a qui fessin fora de casa no tindria cap problema si fos rica i tingués recursos econòmics. Quan tens doblers tot el món et respecta i els és igual la teva condició sexual o el teu gènere. La gent es pregunta com pot ser que hi hagi militants de Vox gais o negres… doncs perquè són rics i burgesos! O Cayetana Álvarez de Toledo, que és argentina però està en contra de la immigració, i la gent es pregunta com és possible… Doncs perquè el seu marit és un burgès, blanc, riquíssim i ve d’una família bona: això és el que mou el món. Cal prendre consciència que qui pitjor ho passa és la gent pobre en qualsevol col·lectiu desfavorit. Si véns d’una família adinerada i tens problemes de drogoaddicció pots anar al psicòleg, a una teràpia… tens els recursos i les facilitats a la teva disposició, cosa que una persona pobra no té. Això és una estratègia més del poder per treure’s un problema de sobre. Per què hauria l’Estat d’estendre-li la mà a la gent que viu al carrer o que pateix drogoaddicció si és molt més preferible deixar que es morin de fam, d’una sobredosi o perquè viuen a la intempèrie? En general no sóc gaire moralista, però les vegades que sóc més puny de ferro és per defensar la gent pobra i la classe treballadora.

Creus que dins de la comunitat LGTBI hi ha discriminació per qüestions de classe?
És evident! Quin és l’estereotip que trobam a la gran majoria de les festes, la propaganda, els anuncis, les sèries de televisió i les pel·lícules? El maricó catxes, musculós, blanc, que té una família per gestació subrogada i amb un maridet perfecte. Els amos de les discoteques no són tontos i saben que aquest estereotip és el que dóna doblers perquè és el que té doblers. Una mamarratxa no té les mateixes facilitats que un maricó amb barba supernormatiu. No vull dir que estigui en contra dels maricons amb barba normatius, però és innegable que la teva estètica i la projecció que fas cap als altres té una repercussió i t’aconsegueix una sèrie de privilegis. Al cap i a la fi aquesta norma de maricó perfecte amb família, que pareix tan innovador, segueix perpetuant el sistema tradicional: homes que fan la funció productiva de treballar, de tenir el control, i més encara en el cas dels que recorren a la gestació subrogada, perquè estan destinant la dona a una funció reproductiva per tenir el seu fill.

En sentit contrari, creus que dins de la classe treballadora o de col·lectius d’esquerres hi ha discriminació cap a les dones i cap a les identitats no normatives?
Evidentment! Dir que un home de classe treballadora no pot ser masclista ni homòfob és una xorrada, quants treballadors m’hauran dit a mi “maricón”? És clar que no és perdonable que et diguin això, però és comprensible d’algú que té menys recursos. Si estàs explotat a 40 hores i desvivint-te per arribar a final de mes i fer tirar endavant la família, el poc temps lliure que et queda no el vols invertir en deconstruir-te, formar-te en feminisme, entendre les dinàmiques del nostre sistema, arribar a l’arrel del problema i conèixer com funciona tota la nostra societat. El que et fa ganes és sortir amb les teves amigues, dormir, anar-te’n de vacances o fer altres activitats més lúdiques. Està dissenyat així a posta, perquè quantitativament el proletariat és molt superior a la burgesia, però nosaltres no tenim temps per repensar-nos contínuament, al cap i a la fi és una feina que requereix esforç. Però la gent que sí que té doblers, temps i recursos, en comptes d’anar-se’n de viatge a una urbanització de luxe a Tailàndia podria dedicar-los a altres coses més productives.

Et proposo un joc: si haguessis de triar entre el Santiago Abascal, Íñigo Errejón i Quim Arrufat, amb qui passaries una nit de salvatge bogeria?
Ah, no! Jo ja no tinc cap interès en nits de sexe salvatge. Pensa que vinc de Magaluf i allà he tingut un munt de nits salvatges amb molts homes, però ara ja he superat aquella etapa. Amb l’Errejón no em fa ganes una nit de sexe, sinó donar-li el pit, acotxar-lo i donar-li la bona nit. No és que no m’agradi el sexe salvatge, però no em passaré la nit buscant un home i pensant: “He de lligar, he d’agradar-li a aquest noi!”. Són obsessions molt tòxiques: el sexe i buscar la validació en els altres. Per què necessito jo la validació d’un tio a qui acabo de conèixer a la discoteca? Jo vull la validació de les meves amigues, que són les que m’importen!

Aquesta evolució que has fet t’ha ajudat a veure les coses d’una altra manera?
Crec que he fet el camí correcte i el que a tot el món li sentaria bé, però potser estic pecant d’arrogància, tampoc em poso moralista. Si vols ser una guarra descocada, sigues-ho! Tinc una amiga a qui anomenem la Mamona perquè està al Grindr dia sí i dia també, i és perfecte si ets feliç així, però a mi m’estava generant una situació d’insuficiència. Potser és perquè no arribava a aconseguir els meus objectius i em sentia frustrada, potser si hagués sigut una deessa del sexe no hauria canviat, no ho sé. Però penso que la gent que cerca relacions d’una forma tan compulsiva en el seu subconscient no estan tan feliços ni satisfets com pareix.

Alguna vegada a la feina t’han atacat per la teva identitat sexual o expressió de gènere?
No, però sé que pot passar, de fet la norma és anar amb por, controlar-te no fos cas que l’altre sigui homòfob. Si una amistat resulta ser homòfoba, pas del seu puto cul, però a l’entorn laboral no pots triar els companys. Per sort no m’he trobat en situacions així, no sé si és perquè sóc molt echao palante però la gent té una tolerància cap a mi que és… màgica! La majoria de la gent em tolera: “oh, és molt graciosa, idò la deixam existir”. Que per mi perfecte, m’evito situacions incòmodes.

T’hem vist en vídeos fent coses molt atrevides, no totes tenim el valor de ser tan
autèntiques com tu.
Totes som valentes, però no totes partim de la mateixa situació. Jo he tingut la sort que el meu germà també és maricó, ja tenia el camí llaurat i tota la família sempre m’ha donat suport. És clar que he tingut disputes, però vinc d’un entorn agradable i permissiu. No m’estic traient mèrits, estic molt contenta amb el discurs que tinc, però reconec que és més fàcil quan véns d’una situació com la meva. Tanmateix, tothom és valent, o és que no és valent viure fingint que ets una persona que no ets les 24 hores del dia? Això sí que és valentia i té més mèrit que jo, que simplement pujo a un escenari i ensenyo la vagina.

Hi ha veus crítiques amb la pràctica del crossdressing que pensen que banalitza el fet trans o ridiculitza la figura de la dona. Tu com a dona t’has sentit així?
(Riu) Crec que això són xorrades homòfobes i misògines, algú que fa drag no ridiculitza la dona ni el concepte de feminitat. És més, és terapèutic, perquè aquestes persones solen ser maricons o dones trans que exterioritzen una feminitat que han tingut reprimida tota la vida i de fet la qüestió drag va agafar molta volada entre dones trans que volien explorar aquesta feminitat. A més, si ets drag queen pots ser víctima d’una agressió i convertir-te en el focus d’insults i vexacions, no és que estiguis fent ús d’un privilegi. Molta gent ho compara amb el blakface, però no pots rebre racisme per fer blackface, en canvi sí que reps insults i comentaris misògins o homòfobs per ser drag queen. Em pareix una estupidesa criticar aquesta pràctica.

Alguna vegada has tingut por de patir una agressió?
Tots tenim por en determinades circumstàncies, potser en el meu cas és més heavy perquè vesteixo d’una manera més estrafolària o actuo d’una manera més cridanera. Però me n’oblido, què faig jo al carrer amb por? Això sí, cal ser prudent i conèixer els barris, quina gent m’envolta, qui em mira en aquell moment, com podrien reaccionar… i saber endurar una situació que es pot tornar perillosa. Però visc al centre de Madrid, tampoc té tant de mèrit el que jo faig!

A més de la provocació, entenc que també hi ha voluntat de transmetre alguns valors…
Sobretot hi ha la voluntat de ser com jo vulgui ser. Entenc el que significa la meva forma de ser i sóc conscient del transfons polític que té, però no ho faig com una performance. Es dóna la casualitat que aquesta manera de ser resulta subversiva, transgressora i tot això que em dieu, però jo simplement em dedico a ser jo mateixa. La metàfora i l’analogia la poseu vosaltres i jo us dic “sí, és això”, però el mèrit és vostre.

No has pensat seguir els passos de Rosalía i marcar-te un hit en català?
En català m’expresso molt malament perquè només el parlava a classe de català a l’escola.
Sóc de Lleó i al meu entorn mai hem xerrat català, per això no tinc accent mallorquí, ni de Barcelona, ni de València ni res, faig una barreja de tot el que he sentit i això és el que surt. Sí que m’ho vaig plantejar fa un temps, quan va ser el boom de BadGyal, vaig pensar que podia ser molt guai, però al final no és la meva llengua materna ni és com jo m’expresso normalment.
Qui sap, potser qualque dia ho faig.

En una cita romàntica amb Bertín Osborne què li demanaries que es posés, Varon Dandy o Brummel?
Li demanaria que es posés una bossa de plàstic al cap i que se n’anés per on ha vingut (riu). I una altra per a mi, per si he de vomitar.

Si poguessis fer una col·laboració artística amb qui tu volguessis, qui triaries?
Segurament la Sara Montiel, però la Sara Montiel de vella. Quan era jove, guapa, perfecta i cantava molt bé ja m’encantava, però molt més quan era com un monstre, amb aquell
maquillatge i aquella veu tan masculina, era increïble! Un poc de l’estil de la col·laboració que va fer amb Fangoria.

Es parla molt de masculinitat tòxica. Creus que existeix també una “mariconitat tòxica”?
Depèn del que entenguis per “mariconitat”, si et refereixes a la ploma, no. La ploma és un comportament que s’entén com femení i que s’extrapola a un home. En realitat la plumofòbia no existeix com a opressió en si, és una forma de designar un tipus de misogínia. Si critiques un comportament femení en un home és perquè consideres que la feminitat és dolenta: no és que siguis plumofòbic, és que ets misògin! Tampoc crec que la feminitat sigui estupenda, el rol de gènere també oprimeix les dones en certs àmbits: t’obliguen a estar guapíssima, a fer les tasques de la llar, de cures i reproductives… Però crec que la masculinitat pot ser molt més tòxica i, com que el que s’entén per feminitat des d’una perspectiva antropològica i sociològica és el caràcter reproductiu, de cures i d’afecte (totes les tasques que tradicionalment s’han associat a la “mestressa de casa”) és una cosa que hauria de fer tothom. En realitat no crec que hi hagi ni masculinitat tòxica ni masculinitat sana: la masculinitat sempre és problemàtica.
Més encara: tota la construcció social de gènere és tòxica.

El problema és un sistema que regeix què ha de ser masculí i què ha de ser femení?
Masculinitat i feminitat no són conceptes objectius, són constructes socials: que existeixin els conceptes ja implica que el sistema els regeixi, perquè els ha creat. Els tenim tan interioritzats i naturalitzats que ens creiem que es poden analitzar científicament com una pedra en un laboratori, però en realitat són totalment subjectius i abstractes.

Si jo fos tu i tu… també fossis tu, què et preguntaries a tu mateixa?
Crec que no xerraria amb jo (riu). Me casaria amb jo mateixa perquè sóc la meva parella ideal, però seríem com la Kim Kardashian i el Kayne West, que mai han arribat a intercanviar paraules. Probablement ens quedaríem aquí asseguts tots dos, sense fer res, en silenci, mirant a un punt fix… i després ens n’aniríem de festa a ballar. Seríem dues Samanthes florero i seríem dos floreros preciosos. La veritat és que no m’agrada gaire parlar amb mi mateixa ni preguntar-me gaires coses perquè em tornaria boja.

L’okupació pot ser una eina per fer front a l’especulació immobiliària?
No conec gaire el tema, però em pareix estupend. L’habitatge és un dret humà bàsic que hauria de proporcionar l’Estat i tothom hauria de tenir gratuïtament, així que si vols okupar, okupa!

Què diries a la gent que considera que si no pagues no mereixes tenir un lloc on viure?
Mai m’he trobat de cara amb algú que pensi així, però segurament li donaria un mastegot i li diria que es preocupés més per la quantitat de polítics i multimilionaris que evadeixen impostos i que realment ens estan robant. Si aquesta gent realment pagués el que toca, l’Estat sí que podria proporcionar drets tan bàsics com l’educació, la sanitat i un habitatge digne. La gent sempre intenta culpar les víctimes: es diu que els immigrants ens roben i després alaben Amancio Ortega per donar diners a un hospital, quan és un defraudador que ens roba a tots.

Creus que hi ha una doble vara de mesurar?
Sí, som molt més permissius cap a la gent rica perquè ens han educat per veure-ho així. En el cas de la immigració es veu molt: la gent que arrisca la vida per venir fins aquí fugint de la guerra, que veuen morir ofegats els seus familiars, creus que ve aquí a robar? En canvi d’altres com Miguel Bosé o Ana Torroja evadeixen impostos i com que són blancs o porten trajo no et fa tanta ràbia. És un problema de racisme, no agrada la gent pobre i hi ha una doble moral.

Parlant de coses dobles: la pregunta fatídica. Ja sé que és com fer-te triar entre el teu pare i la teva mare, però… quina teta t’agrada més?
(Riu) Literalment és fer-me triar entre el meu pare i la meva mare, perquè de fet crec que una teta és de part de pare i l’altra de part de mare! Diria que l’esquerra, perquè sóc dretà i llavors tocar-me la teta dreta és un moviment més incòmode, m’agafa una contractura… En canvi per tocar-me l’esquerra puc tenir la mà en repòs i em fa molta més il·lusió. A més és on tinc el cor, que a més de cantar sé de fisiologia.

Al final l’esquerra et tira més no?
(Crida d’emoció) Sí, també pot ser per això! L’inconscient sempre em fa aquestes coses. Però la veritat és que els hi tinc molt d’afecte a les dues, i estic molt contenta perquè hem començat parlant d’elles i acabem també parlant d’elles.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s