El desig en escena, el teatre gai català

Per Jacqueline de Tortosà

 

Benvolgudes totes. Enmig d’un món que avança de manera trepidant, fóra bo assentar el cap i cultivar no només el cos, sinó també la ment. Aparteu un moment el pas de torsos nuus decapitats de les vostres múltiples aplicacions i deixeu que els efluvis divins i les muses us enlluernin, tot contemplant les representacions de múltiples desitjos que la nostra tan poc normal cultura ens ha deixat per a la posteritat.
I avui inaugurem aquesta secció cultural parlant de teatre. Quin gènere més del ram de l’aigua hi pot haver que el teatre? La gent de la faràndula, amb la seva efusivitat i llibertinatge ens ha proporcionat molts dels moments més memorables de la cultura «no heteronormativa», que dirien les nostres dives queer. Des de les performances shakesperianes amb actors mascles protagonitzant tòrrids i sanguinolents drames amorosos fins a la sensualitat surrealista lorquiana… han estat moltes les representacions que han interpel·lat a un determinat públic, de manera evident o des dels armaris. En aquest article, però, deixarem de banda les interpretacions i parlarem d’allò que es veu a simple vista.

 

La «mariconor» damunt de l’escenari

La nostra cultura catalana, tot i la seva situació en molts moments sotmesa, i potser per això més gai que cap altra, ha demostrat estar a l’altura d’altres cultures del seu entorn i ens ha proporcionat grans obres dramàtiques on se’ns mostrava, d’una manera o d’una altra, allò que podríem denominar la «mariconor», tant sigui amb personatges masculins com femenins (menys abundants aquests darrers per allò que totes ja sabem que les lesbianes no existien).

Entrem en matèria, i per fer-ho, no ens n’haurem d’anar molt lluny en el temps per conèixer-ne els orígens. Deixant de banda les xafarderies sobre si Àngel Guimerà, degà del melodrama català, tenia piset al carrer Petritxol de Barcelona amb un cònsol de la Renaixença, i deixant també de banda el teatre musical als locals mítics com La Criolla que per aquell Paral·lel i Barri Xino barcelonins d’abans de la guerra ens oferien tota una varietat de depravacions diverses que tan bé descriu el nostre estimat Jean Genet, al qual sempre cal llegir, deixant de banda això, les primeres representacions de personatges que avui en dia en diem LGTBI al teatre català són post-Stonewall, és a dir, que coincideixen amb les primeries del moviment d’alliberament sexual.

 

Josep Maria Benet i Jornet, tot un senyor

Els primers personatges clarament homosexuals els devem gràcies a un senyor a qui totes les marietes catalanes hauríem de fer un monument: Josep Maria Benet i Jornet, a part que moltes li haguéssim pentinat amb la llengua aquell bigoti picardiós, és un gran dramaturg i en sóc fan. Els personatges en qüestió són els dos amics de l’obra Berenàveu a les fosques, estrenada el 1973. Dient això, de fet, us esguerro l’argument i us faig això que les jovencelles adotzenades per la cultura anglosaxona en diuen un espòiler, ja que no és fins al final que l’obra fa un gir i queda palesa la importància que la relació entre els dos homes té en l’argument, que parla d’uns matrimonis «d’antes», d’aquests fets per conveniència, «tapaderes», poc després de la Guerra Civil. Si a això li sumem una relació de poder d’un dels homes sobre l’altre, podeu imaginar que el drama està servit.
Més endavant, i en els moments de ple apogeu de la crisi de la sida, Benet i Jornet posarà a tots els televisors catalans diferents personatges LGTBI al seu culebrot més famós Nissaga de Poder (si n’eren de dolents els Montsolís!) A la telenovel·la se’ns mostraven sexualitats diverses –per dir-ho d’una manera suau i si considerem l’incest una nova identitat–, la qual cosa va escandalitzar a moltes tietes catalanes, entre les quals m’hi incloc. I precisament de l’escàndol, de posar a les pantalles catalanes als primers personatges lèsbics en sortí l’èxit. Perquè sí. Perquè ens agraden les xafarderies i com més morboses millor! Benet i Jornet, abans, el 1991, ja havia explorat el desig lèsbic –ell no, els seus personatges– a l’obra Desig, on a la manera d’Almodóvar, el passat sempre torna perquè, com diu la Carmen Maura a La ley del deseo, «Los recuerdos son lo único que me queda». Llegiu Desig, és molt bona.
I per acabar amb Benet i Jornet he de mencionar Testament (1997), portada al cinema per Ventura Pons amb Amic/Amat (1998), un cineasta que ha portat molta mariconor catalana a la pantalla gran. Encara molts ‘llepafilms’ sobreïxen en pensar amb el tendre David Selvas fent de noi de la vida. L’argument: professor madur, jovenet rebel, sexe, desig altre cop, crisi existencial, un present ple de passat… ingredients que ningú com Benet i Jornet sap combinar.

 

Terenci Moix, la reina de la jungla

I tornem als anys setanta, perquè un any després de la minsa resposta del públic a Berenàveu a les fosques, arriba al Romea de Barcelona, el febrer del 1974 un ‘rei de la selva’ que serà destronat del cim de les estructures que sustentaran la nostra ‘normalització’. Un personatge, que de ‘normal’ no en té res, que posa davant d’un espill a la burgesia catalana i que, a sobre, pretén fer la revolució sexual als escenaris. I en fer-ho, obté un èxit de públic descomunal. Per als que encara no l’heu identificat, Terenci Moix fa la seva aparició a l’escenari improvisat de LA LLOCA.

«Burdo», «ordinario», «Resultat d'imatges per a "tartan dels micos contra l estreta de l ensanche""sucio», «da lástima» són onics epítets que la premsa de l’època va dedicar a l’obra de teatre Tartan dels micos contra l’estreta de l’«Ensanxe». Ja es va encarregar, per això, la mama Campmany a salvar dels improperis al fillet díscol de les lletres catalanes. I tot i que els crítics la van deixar a parir, l’obra va estar prorrogada i la van veure centenars d’espectadors. L’argument: una burgesa barcelonina que va a la selva a buscar un marit desaparegut que feia «experiments lingüístics» amb un atractiu salvatge que, finalment, s’endú ella a Barcelona i acaba civilitzant. Els ingredients: una combinació d’estètica camp, paròdia de la burgesia catalana, referents de la cultura de masses, amb una pseudo Elena Francis interpretada per un Enric Majó amb modelet de lluentons, i un text que no dóna treva a parar de riure, com feia servidora quan durant la lectura al tren esclatava de sobte i el vagó es girava pensant a l’uníson «de què riu aquesta boja?». Una obra on planen, per una banda, el desig cap al cos masculí, un cos que es transforma de bracet amb la cultura, i per l’altra, l’ambigüitat sexual dels personatges i el desfermament de la calentor reprimida de la protagonista.
Terenci, al Tartan dels micos contra l’estreta de l’«Ensanxe», ens incorpora a la nostra cultura l’estètica de la postmodernitat i, ja que estic en pla ‘mariculta’, fins i tot personatges que podríem qualificar de prequeers. Només peraixò ja se li pot perdonar que poc després es passés al castellà per sempre per fer-se més famosa. La qual cosa, com a gais vanitoses,podem comprendre. Llegiu-la també si podeu. Potser ara que estan de moda els anys setanta la tornen a reeditar. Mentrestant, és una mica difícil de trobar (proveu per internet o remenant a llibreries de vell). En fi, que la Moix, tot i no ser molt amiga dels nostres activismes LGTBI, servidora creu que va fer tanta feina amb representacions culturals com aquestes, i la seva desinhibida ploma, que passejava alegrement, com moltes altres que es van deixar la pell als carrers.

 

Una obra experimental

I seguim als setanta per parlar de Rebel Delirium, una obra de teatre experimental de Sergi Mateu i Iago Pericot estrenada el 1977 a la barcelonina boca de metro de l’estació clausurada Mercat de Sant Antoni. Explica les angoixes d’un adolescent, l’Eli, que és jutjat davant d’un tribunal per la seva homosexualitat. El to és molt diferent del Tartan…, i l’obra té valor més com a símptoma d’un moment, i pel muntatge, on l’espai esdevé una metàfora de com era viscuda per molta gent la sexualitat llavors, amb les lleis franquistes encara vigents, que pel text en si mateix, un collage amb diferents textos psiquiàtrics, eclesiàstics, de Llull… molt de l’època. Si busqueu Rebel Delirium a qualsevol biblioteca no la trobareu. Heu d’anar a l’Institut del Teatre, entrar a la biblioteca, i si teniu sort de trobar un noiet agradós al taulell, aprofitar l’avinentesa per demanar-li el telèfon, juntament amb la carpeteta amb el text de l’obra, el vídeo VHS i tots els
detalls, censures i pressupostos del muntatge.

I voldria acabar fent un salt de gasela i tornant a la contemporaneïtat. Vull parlar de dos reinones de  l’Olimp del teatre desviat que han triomfat més enllà dels nostres mars: Guillem Clua i Josep Maria Miró.

 

Inici de profanació en el temple        

Resultat d'imatges per a "gang bang teatre""
Gang Bang, obert fins a l’hora de l’Àngelus (TNC)

Miró, de Vic, es va fer famós sobretot a partir de la polèmica obra Gang Bang, obert fins a l’hora de l’àngelus, que va profanar el temple nacional del teatre català l’any 2011. Com moltes… bé, com totes absolutament sabeu què és un gangbang, m’estalviaré d’explicar-ho. El text planteja l’acció a través de diferents personatges que compartei-xen una nit en un local d’intercanvi sexual de Barcelona durant la visitadel Papa a la ciutat. El protagonis-ta és un jove de 18 anys que s’entrega a tots els homes que vulguinposseir-lo a través de la pràctica que dóna nom a l’obra. La història va provocar que dos Legionarios de Cristo irrompessin en una representació a crits de «guarros» i «¡viva Cristo rey!». La realitat és que si aquests nois s’haguessin esperat al final, haurien vist que l’obra és un retrat delicat i cru de les relacions entre humans i en molts moments commou i corprèn. Una que és sensible de mena! Josep Maria Miró té molta cura en la confecció dels textos, que molts cops dirigeix ell mateix i és una de les nostres autores més internacionals.

Just enguany li han dedicat un cicle a la sala Beckett, on va estrenar una obra en castellà, Olvidémonos de ser turistas i reposar Nerium Park (2012), que té un aire de Desig de Benet i Jornet. Cal destacar l’obra El principi d’Arquímedes (2011) que Ventura Pons també va portar al cinema a El virus de la por, i que heu de llegir per fer-ne la vostra interpretació. No en diré res. A Miró, sigui per corporativisme o perquè és molt bo, cal anar-lo seguint. Ho farem sempre incansablement.

 

L’amor en els temps del Grindr

Resultat d'imatges per a "smiley guillem""
Smiley representada a la Sala Flyhard de Barcelona

Guillem Clua també és molt bo, i les seves obres més LGTBIfíliques, Marburg (2010) i Smiley (2012) ho corroboren. Smiley planteja una relació entre dos personatges diferents: per una banda, Àlex, prototip de noi de l’ambient gai, preocupat pel seu cos, que regenta un bar del Gaixample on es situa l’acció. Per l’altra, Bruno, un arquitecte allunyat dels estereotips. Entre els dos –els pols oposats sempre s’atrauen– sorgeix una atracció que, a través d’un diàleg on es dissecciona irònicament la relacionalitat gai, acaba amb una relació amorosa. Es tracta, doncs, d’un argument arquetípic, que pretén connectar amb el públic i mostrar-li, en alguns moments pedagògicament –per exemple, en les interrupcions per explicar quines són les aplicacions més populars per lligar, pràctiques sexuals o drogues (aromes que es diuen ara)–, els dispositius socials que articulen la interacció entre homes que tenen sexe amb altres homes. L’obra va connectar amb un públic molt extens, tal com es va poder veure per l’èxit de les diverses representacions que la van portar a diferents sales de Barcelona i arreu del món.

A Marburg, més transgressora, tant pel que fa a l’argument com a l’escenografia, on convivien quatre escenaris que representaven accions paral·leles a quatre Marburgs del món, el tema central era la malaltia. Marburg parla per primer cop de la sida, des del canvi de percepció que suposa el fet de convertir-se en malaltia crònica, tot i que això conviu amb l’eròtica de la destrucció i la metàfora de desig de mort que va marcar l’època anterior. És també un gran text, ple d’enginy i que penetra com un virus dins de la ment de qui s’hi endinsa.
I ja acabo. Al final parlant del Miró i el Clua m’he posat tonta i tot. Ho deixo per avui. Tot i voler assentar càtedra amb aquests articles, i influir en el cànon de la ‘gaior’ catalana, acceptaré suggeriments i crítiques, com ara que no he parlat massa d’autores i personatges biodones.

Prometo revertir aquest greuge al proper article. Mentre, podeu enviar-me les crítiques a través de les xarxes socials de la Lloca, a l’atenció de la sempre vostra Jacqueline.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s