Del rebuig al culte: ‘A la caza (Cruising)’, la pel·lícula.

Una critica cinèfila d’Iris Travelling.

‘Cruising’ és un film de William Friedkin que es va estrenar el 1980 protagonitzada pel gran Al Pacino.

Potser us sonarà més pel títol en castellà: ‘A la caza’. De joveneta la vaig poder veure d’amagat per TVE i l’impacte va ser tal que vaig decidir posposar uns dos anys la meva primera visita a una discoteca d’ambient.

L’argument és fácil d’explicar: un policia (hetero, és clar!) s’infiltra a l’ambient gai de Nova York per enxampar un assassí en sèrie que mata gais que fan cruising (trobades sexuals en parcs i altres espais apartats). Però el més interessant del film són els escenaris que recrea dels bars leather* d’aquells anys i la polèmica que això va aixecar. Però el més curiós no és que s’emfurismessin els sectors conservadors de la societat nordamericana sinó que les protestes van ser protagonitzades per moltes associacions gais. I és que entenien que aquella pel·lícula no ajudava gens a la ‘normalització’ del ‘fet homsexual’. Sortosament aquesta idea ha anat canviant i posteriorment col·lectius d’alliberament LGBTI i grups queer l’han projectat i reivindicat sense cap vergonya. Aquests locals existien i existeixen. Alguns gais hi anem. Ens reivindiquem com a viciosos, fetitxistes, morbosos…No volem ser gais bons i tolerables ni volem projectar una falsa idea de normalitat acceptant i reproduint els models que projecta i imposa el règim heterosexual (homonorma inclosa).

 

La gràcia del film és que no es tracta d’un bon thriller: no es juga en cap moment amb la intriga d’esbrinar qui serà el culpable, la investigació policial no dóna fruits…Fins i tot el final és ambigu i no aclareix la culpabilitat del suposat assassí. I dic que és la gràcia perquè aquest fet fa que el tema  que en principi sembla secundari s’imposi com el principal: el submón gai i com un policia típicament hetero s’hi ha d’introduir. I com a traca final observarem atònites com aquest ‘defensor de la llei’ amb xicota (és clar!) passa de la por i el fàstic a la fascinació i atracció per l’estètica fetitxista, la voluptuositat dels cossos masculins i l’ estil de vida del sexe abundant i sense lligams.

Alguns crítics diuen que el film volia  transmetre la idea de que la ‘comunitat gai’ era un cau de vici, instints primaris i drogues que actuaven com una secta que captava nous adeptes fins i tot de les files heterosexuals ben pensants.

Ara aquesta fabulació ens pot resultar còmica però quan es va estrenar (i fins i tot després, per exemple quan jo la veia amb 17 anys) espantava. Tot i que crec que subconscientment ens va connectar amb els nostres desitjos amagats i ens excitava.

A alguns gais ens passava com al prota. No volíem tenir una vida avorrida (amb o sense xicot, és igual). Volíem ballar i follar com boges.

El que és sorprenent és que encara avui el visionat d’aquesta pel·lícula produeix repugnància a la majoria de persones, independentment de la seva opció sexual. I això demostra les dificultats que tenim per alliberar les nostres sexualitats.

Per això admiro els gais que als 70 i 80 s’atrevien a viure els seus desitjos encara que fos amagades en subterranisclandestins. Segurament el que els empenyia a desplegar tota aquella energia primària en forma de fetixismes i pràctiques no normatives era la pressió  social i el control heteronormatiu estricte que patien durant la major part de les seves vides.

Als baixos fons de Nova York tenien la possibilitat de ser més lliures. Escapar de la mirada hetero. Connectar amb el desig. Convertir els rols de poder en un joc concensuat. Erotitzar aspectes que a la ‘vida’ de la superfície es reprimeixen. Es tractava en definitiva de sentir. Sentir-se viu i experimentar sensacions intenses. I per això els escenaris on es donaven aquestes pràctiques buscaven apartar-se de l’esterilitat de la societat normal. La marginalitat, la brutícia i la suor esdevenien elements eròtics en si mateixos. No es buscava canviar la superfície (era impossible) sinó crear espais on refugiar-se algunes hores. ‘Bajo el suelo está el cielo’ pregonaven els anuncis de la discoteca gai Metro de Barcelona.

Les crítiques de ‘Cruising’ encara parlen de la representació de l’atmosfera ‘sòrdida’ dels locals leather, però el que és realment sòrdid és la ‘vida normal’ que ens venen i on hem de reprimir els nostres desitjos, tenir parella estable i monògama i ser (o almenys semblar) normals a tothora.

Us animo a veure-la amb la ment oberta. Intenteu alliberar-vos de la por i dels prejudicis. Només així gaudireu de les escenes ‘fortes’ d’una forma desacomplexada. I és que aquestes escenes que els crítics ens titllen d’ ‘extremes’ només són sexe i que els elements de ‘violència i sordidesa’ són expressions sadomassoquistes i fetitxistes que ens han de desvetllar curiositat més que no pas rebuig.

Les parafílies, pràctiques BDSM, les subcultures (butch/femme, óssos, leather…) ens ajuden a tenir sexualitats més plenes, més creatives, més plaents. No ens ha de fer vergonya practicar-les ni dir que les practiquem. Regala ‘Cruising’ a les teves amigues!

*leather: la subcultura leather (de l’anglès ‘cuir’) apareix als seixanta als EUA i s’extén posteriroment per altres països.  Comprèn pràctiques i estètiques que s’organitzen amb un objectiu sexual intens a partir de  l’erotisme, la hipermasculinitat estètica, el sadomassoquisme, la transgressió …s’utilitza indumentària de cuir (arnessos, canelleres, armilles, gorres de plat, xaps…). Majoritàriament la subcultura leather està desnvolupada per gais però és interessant remarcar l’existència de lesbianes immerses en la subcultura leather. Sobretot als anys 70 i 80  hi havia petites comunitats lèsbiques leather molt actives als EUA com el col·lectiu-comunitat  Samois.  Actualment  també hi ha presència (encara que minoritària) de lesbianes leather en clubs de Berlín.

Als Països Catalans la subcultura leather està reclosa en bars molt concrets, clubs de sexe i esdeveniments puntuals amb entrades a preus elevats. Enrere en el temps queden les trobades autoorganitzades per comunitats leather al marge dels negocis. No obstant en els últims anys s’observa com en les activitats de l’escena queer (festes principalment) es comencen a acollir certes estètiques leather.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s